I ara què? Sensacions agredolces (i 2)

Davant de totes aquestes perspectives, cal evitar que el procés caigui totalment  en mans dels partits polítics. Evidentment que els partits tenen la seva funció, i molt important, per conduir aquesta etapa final del procés fins a la independència. Seran els escollits pel poble, a través d’unes eleccions avançades (espero!), seran els que hauran de governar el país i, alhora, liderar el procés de transició fins a la declaració d’independència.

El 9N hem clos una etapa important. Hem demostrat la nostra capacitat de mobilització i la nostra força, la força de la gent, que ha desafiat l’Estat espanyol, l’ha desobeït i ha estat el protagonista del primer gran acte de sobirania.

L’etapa post 9n és la fase política decisiva que ens ha de portar a la independència i a construir les bases de la futura República catalana. El camí no pot ser un altre que el d’obtenir la majoria absoluta en les properes eleccions plebiscitàries, guanyar el referèndum d’independència i el reconeixement internacional de Catalunya com a nou Estat d’Europa.

I això només serà possible si tenim eleccions en un màxim de tres mesos. Allargar el procés ens situa en unes eleccions municipals el maig de 2015 i les generals a la tardor. El debat passarà de situar-se en el marc nacional català a centrar-se en problemes i temes locals i en interessos partidistes estatals.

Entre aquestes sensacions agredolces que m’envaeixen durant aquests dies, n’hi ha una que afecta directament l’Assemblea.

Són només sensacions, intuïcions, si ho voleu... però crec que més d’un voldria que l’ANC abandonés la seva posició d’actor polític en tot aquest procés. Crec que més d’un desitjaria que l’ANC es dediqués exclusivament a una feina de dinamització per aconseguir aquest mig milió de vots que encara ens falten per anar del tot tranquils. Crec que més d’un voldria que la feina de l’ANC en aquest post 9N fos simplement això i deixés que la política la fessin els polítics.

Avui mateix, Salvador Cardús en el seu article titulat Ha arribat el temps del com, diu que “s’ha entrat en un període d’una enorme complexitat, les regnes del qual estan més en mans de les institucions polítiques democràtiques que no pas en les de la societat civil, que ha de mantenir la seva solidesa però ocupant un lloc més discret.”

És aquest el paper que alguns volen ara que tingui l’ANC? Un paper “més discret” i que deixem la feina política als polítics?

Una vegada més necessitem cap fred i cor calent...però, sobretot, ulls ben oberts i oïdes ben atentes.

Fem el nostre debat intern entre totes les Assemblees territorials, sectorials i exteriors. Extraguem-ne les conclusions que calgui i fem un pas endavant ferm i decidit amb la nostra proposta i amb el convenciment i la fermesa que la tirarem endavant fins al final.

No hem arribat fins aquí, no hem arribat tan lluny perquè el procés caigui ara exclusivament en mans dels partits polítics. L’Assemblea som un actor principal, conjuntament amb altres, en tot aquest procés i en cap cas abandonarem aquesta posició que hem mantingut en els darrers dos anys.

He trobat la millor frase per acabar aquest article en les paraules del periodista Jordi Grau que, en un article recent, afirmava:

“Que el partidisme no ens faci traïdors. Evidentment li dec la idea original a Jordi Carbonell, el patriota d'ERC que ens va advertir en la Transició que la prudència no ens faci traïdors. 

La classe periodística, interessada en molts casos (en tots, potser), va donant missatges d'uns polítics que juguen al partidisme perquè és el que els interessa i perquè és lògic que sigui així. Però que no s'equivoqui. La gent, els que vam anar a votar i a votar sí, els passaran pel damunt si el partidisme els fa traïdors.”

Tinguem-ho ben present… Nosaltres som la força de la gent.