En aquesta etapa de la seva malaltia, Marçal entra en un fort procés d’interiorització que la condueix fins als inicis de tot. En paraules de Laia Climent:
La poeta se’n torna úter endins, cap a la seva mare, tot deixant molt d’espai en blanc en un poemari que no pot omplir de paraules. En efecte, el cos d’ella, com a filla, és transportat cap a l’interior de l’espai matern on va néixer.
Ara, en aquest procés de retorn al principi, de retorn a l’úter matern, se sent potser més filla que mare:
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.
Continua, però, la recerca del llenguatge femení i, davant la contradicció del femení “pàtria”, mare amb nom de pare, crea una nova paraula:
Amb el cos empalat
en eix de fosques pàtries
fugen i arriben
a pàtries més benignes.
Però els ulls, orfes
de llum, percacen àvids
l’engruna verge
d’una màtria abolida.
A la recerca de (re)construir la història femenina, manté viu el record de les dones que la precediren i, sobretot, el de la poeta Renée Vivien:
Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.
Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.
Un pacte: més enllà
ençà i en el desig.
Com en tota la seva obra, Marçal segueix fidel fins al final al compromís que significa l’expressió literària des del propi cos com a element reivindicatiu del gènere femení:
Cos meu: què em dius?
Com un crucificat
parles per boca de ferida
que no vols pellar
fins a cloure en la mudesa:
inarticulada paraula viva.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada