divendres, 28 d’octubre del 2016

La història militar de Catalunya (VÍDEO darrer programa de LA CLAU de laa nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV llobregat el dimecres 26 d'octubre de 2016

Convidats:
Francesc Xavier Hernández, escriptor i historiador. Autor de “La història militar de Catalunya”, publicada en quatre volums.

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dijous, 27 d’octubre del 2016

Castanyada i Halloween, la nit dels morts


Fa un any, per aquestes dates, publicava un article que titulava Castanyada o Halloween? En què mirava d’explicar certes similituds entre ambdues celebracions perquè, més enllà del fet que totes dues tradicions provenen del culte als difunts, hi podíem trobar altres elements que apropen les dues festes.

Entre altres, comentava que així com en el Halloween les ànimes dels morts visiten les seves antigues llars, en la nostra Castanyada, els difunts que fa poc temps que han mort, surten del purgatori per anar a conviure unes hores amb els seus familiars.

Un altre punt de contacte que molts no s’esperarien és el de la tradició del Halloween de col·locar una espelma dins de l’interior d’una carbassa prèviament buidada. Doncs bé... Fa molts anys, en alguns pobles de Catalunya ja era tradició buidar carabasses o pebrots i guarnir-los amb una espelma encesa en el seu interior. Per tal de fer por a la gent, es penjaven dels balcons la nit del 31 d’octubre o bé es col·locaven llocs no gaire il·luminats on se sabia que hi passava gent aquella nit de Tots Sants.

Aquesta darrera coincidència me la confirma l’Assumpció Cantalozella, al Facebook, i m’explica que, al seu poble, Santa Coloma de Farners, a les cases de pagès, buidaven una carbassa, s'hi feien els ulls, boca nas (ben igual com es fa a EE.UU) igual que ara i.la deixaven enmig del camp. Amb una espelma a dins. Al vespre, feia un efecte màgic.

També, segons explica l’Assumpció, hi havia “La carbassa de fer por”, buida, amb ulls i nas, s’hi introduïa una espelma. La canalla es tapava fins al cap amb un llençol. Només els sortia el braç que sostenia la carbassa amb l'espelma encesa. Trucaven a la porta d’una casa i, 1uan els obrien, feien huuuuuuuuuuuuuuu! i els donaven confits.

Si feu una visita al Costumari Català de Joan Amades, hi trobareu més de 50 pàgines que ens expliquen costums i tradicions que es feien als diferents pobles de Catalunya, per la Castanyada. Buscant les similituds amb el Halloween he trobat, per exemple, que els infants de Lleida anaven a captar per les cases i deien que ho feien per a les ànimes del Purgatori. La gent els donava fruits secs i queviures similars. El mateix feien a Berga, anaven per les cases a dir el parenostre per les ànimes. La gent, en agraïment, els tirava cinc cèntims.

A Àger, la mainada celebrava una mena de Caramelles per les ànimes del purgatori. Dividits en grups, anaven de casa en casa, tot cantant els goigs de les ànimes amb veu greu i compungida i s’acompanyaven al ritme del tabal i de la pandereta.

A la Conca de Tremp, els nois jugaven a fer el mort. S’embolicaven amb un llençol, es cobrien el cap amb un barret vell, s’enfarinaven la cara i es tapaven les dents amb talls de poma. Sortien als camps, fanalet en mà, per espantar la gent.

Tots estarem d’acord que la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre està amarada de simbolisme i misticisme. És quan els vius homenatgem els morts i els recordem amb ofrenes florals i cançons. I això, d’una manera o d’una altra, està present (o n’havia estat) tant en el Halloween com en la Castanyada. Totes dues tenen un origen comú en la festa pagana del poble celta, el Samhain que, fa més de 3.000 anys, marcava l’inici de l’any obscur (l'hivern comença a engolir la tardor) en una nit gairebé màgica en què la divisió entre el món dels vius i dels morts es difuminava fins a confondre’s.

La història militar de Catalunya (Davantal de LA CLAU de la nostra història)


Com totes les nacions que han tingut un paper important i decisiu en la història europea i mundial, Catalunya ha viscut també la seves particulars èpoques històriques violentes, a causa de la gran quantitat de guerres i batalles en què s’ha vist implicada. La història de la Nació catalana no es pot entendre, doncs, sense la seva història militar.

Les batalles, guerres i campanyes militars han sacsejat des de sempre el territori de l’actual Catalunya, des de les guerres púniques del 200 Abans de Crist, fins a les conquestes dels Comtats Catalans de la primera meitat del Segle XII. Guerres i batalles que continuen amb Pere I El Catòlic, mort a la batalla de Muret el 12 de setembre de 1213, i moltes altres, algunes molt conegudes com la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió.

Catalunya ha tingut unitats militars que han passat a la història... 

L’armada de la Corona d’Aragó creada al segle XIII, La Gran Companyia Catalana i els almogàvers al segle XIV , La Coronela de Barcelona... El Regiment de les Reials Guàrdies Catalanes... el Regiment de Nostra Senyora del Roser...durant la Guerra de Successió,...el Regiment Pirinenc núm. 1  durant la Guerra Civil espanyola....

Les accions miliars catalanes han tingut també la seva repercussió en el llenguatge actual... sobretot la coneguda com a “Venjança catalana” acció d’extermini de la Companyia Catalana d'Orient contra la població civil grega de l'Imperi bizantí entre els anys 1305 i 1307, en venjança i represàlia per l'assassinat a traïció de Roger de Flor i l'intent d'anihilació de la Companyia.

Els fets han comportat que, en albanès, katala significa "monstre" i s'utilitza per a espantar els nens i en grec existeix una maledicció que desitja que “Així t'arribi la venjança catalana.”

En el programa d’avui de La Clau de la nostra història coneixerem una mica la història militar de Catalunya.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Els perjudicis lingüístics (7. Incomoditat, impotència i ràbia)


La primera reacció es produeix a causa de la nostra percepció de les coses i del coneixement adquirit al llarg del temps.

Així, possiblement, el primer pensament que en vindrà al cap serà: “No m’ha contestat en català; segurament no l’entén”.

Aquest és un dels prejudicis més habituals.... L’ús de la llengua minoritzada, en el nostre cas el català, provoca freqüents situacions de conflicte davant de respostes com “No le entiendo”, “Cómo...? Me lo puede repetir? i ens provoquen emocions desagradables a nivell fisiològic que produeixen canvis en la conducta....Instintivament ens vénen al cap altres situacions similars que, com a mal menor, ens produeixen incomoditat, però, segons sigui el cas també  pessimisme, impotència, ràbia o por.
Aquesta incomoditat no ens ve donada, però, pel fet que l’interlocutor ens respongui en castellà, sinó pel que ens ha quedat gravat interiorment i que ens ha condicionat davant d’aquest tipus de situacions.
Són els prejudicis lingüístics que ens condicionen i que inclouen totes les experiències anteriors  viscudes, ja des de la infantesa, (que fan els infants... el que veuen fer als grans) Perquè els nostres pares o avis no només han ens han transmès la llengua, sinó també la manera d’actuar... però també les situacions no viscudes directament, però, que d’una o altra manera coneixem bé . 
També els models, els referents, les instruccions que hem rebut i hem processat a causa del procés d’imitació que habitualment exercim.


Són aquests prejudicis els que realment ens estant provocant aquesta incomoditat, impotència o ràbia. Un situació molt diferent a la que es produeix en el nostre interlocutor que, al contrari que nosaltres, actua amb total comoditat perquè ell no pateix de cap manera aquests prejudicis que tenim inserits profundament els catalans.

Els perjudicis lingüístics (6. Per què parlem en castellà?)


Per què parlem en castellà?

Home! És natural, sempre ho hem fet així... Hi estem acostumats...

A més, tampoc no és un tema important... el que de veritat importa és que ens entenguem...

Com a catalans hem de demostrar que som oberts, tolerants...

Nosaltres sabem el castellà i ells potser no saben el català... segurament s’hi sentirien incòmodes....

A més, si parlo en català diran que estic fent política, que sóc un radical... Si parlo en castellà no... el castellà és més neutre... 

I moltes més...

Si vull ser graciós, si vull explicar un acudit.. home!  Per a fer gràcia cal dir les coses en castellà.

No cal dir que, si decideixo finalment parlar en català, no haig de fer-ho de manera molt correcta... no queda bé...

I la llista continuaria...

És així com, moltes vegades, el procés de tria lingüística comença abans fins i tot d’adreçar-nos al  nostre interlocutor.

Altres vegades, però, la tria lingüística real no es produeix en el moment d’iniciar una conversa, sinó després que l’interlocutor ens contesta i ho fa en castellà. En teoria res hauria de canviar, nosaltres hem escollit, hem parlat en català i ell ens ha respost.

Per als catalanoparlants, però, mai res no és senzill... Quins són, doncs, els mecanismes que es desencadenen quan la resposta del nostre interlocutor no és en català?


divendres, 21 d’octubre del 2016

Els prejudicis lingüístics (5. Els nostre prejudicis amb el català)

Molts creuen que per tal d’entendre’ns millor és necessari parlar una llengua comuna. Que vol dir això en realitat...? Que vostè, que vosaltres heu de parlar la meva llengua (la que té més parlants, la més estesa, la més rica...)...Conclusió: Vostè, vosaltres m’heu d’entendre a mi i no a l’inrevés.

Ha arribat el moment de parlar sobre els prejudicis que tenim tots plegats sobre la llengua catalana.

Les situacions comunicatives poden ser complicades i ho són de manera molt especial per als parlants d’una llengua minoritzada. En el cas català, ja ho hem pogut veure, les raons històriques i polítiques vénen de molt lluny... ni més ni menys que del segle XV!

Els prejudicis lingüístics que encara patim actualment ens indiquen que s’han anat consolidat actituds i conductes anòmales pel que fa a l’ús del català, que mai no han pogut retornar a una situació de normalitat.

Pel que fa als prejudicis que tenim i patim els catalanoparlants amb la nostra pròpia llengua, la llista és força llarga. Veiem-ne uns quants:

D’entrada, quan ens dirigim a una persona que no coneixem, pressuposem que no ens entendrà en català. Més encara, si pels seus trets característics, suposem que aquesta persona és estrangera. També pressuposem que, si li parlem en català, aquesta persona pot reaccionar de manera antipàtica i hostil.

Pensem, doncs, que si parlem en català serà considerat de mala educació. Ho farem, doncs, en castellà... per educació, per cortesia, per respecte...A més, ens direm, fent ús d’un altre dels nostres prejudicis... el castellà segur que l’entén tothom...

Fem un breu repàs i reflexionem sobre les autoexcuses que ens acostumem a donar per autodisculpar-nos de la nostra pobra actitud pel que fa a la llengua i també per la persona que tenim al davant.

Darrer número revista l'Escletxa

Ja ha sortit el número 38 de l'Escletxa!

La revista de la llengua i la cultura catalanes

Pots accedir al contingut de la publicació a través dels enllaços següents:


dijous, 20 d’octubre del 2016

Qui era l'almirall Cristòfol Colom? (VÍDEO de LA CLAU de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de

Emès per ETV llobregat el dimecres 19 d'octubre de 2016

Convidats:
Jordi Bilbeny, escriptor i investigador. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand en Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Cap de Recerca de l’Institut Nova Història

Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 19 d’octubre del 2016

"La ville du Barcelona", estàtues i franquisme


Article publicat a Racó Català

El destí ha fet que coincidissin en una mateixa setmana tres fets molt importants: els 30 anys de la concessió a Barcelona dels Jocs Olímpics del 92, la inauguració de l’exposició  ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà’, amb la provocativa exposició de les estàtues del dictador i de la Victòria a l’entrada del Born, i el plenari del Parlament del 19 d'octubre per l'anul·lació de les sentències polítiques del franquisme.

Fa trenta anys, aquell 17 d’octubre de 1986, haig de reconèixer que formava part d’una minoria que no veia amb bons ulls la celebració d’unes olimpíades a Barcelona. Segurament, aquells pocs, qualificats de tocats de l’ala per la immensa majoria de gent, teníem motius diversos, i no necessàriament compartits, per ser reticents a unes olimpíades que semblaven alegrar tothom. Els meus eren, principalment, que veia les olimpíades com una eina al servei de l’espanyolització de Catalunya, que els Jocs serien utilitzats per enfonsar encara més la incipient conscienciació nacional que intentava ressorgir aleshores. Al costat d’això, el tema més preocupant era el de l’especulació que segurament es derivaria de la gran quantitat d’obres que caldria fer en els propers sis anys.

És cert que els Jocs van tenir el seu vessant altament positiu per a Barcelona i per Catalunya. Negar-ho seria absurd. També van ser positives moltes de les obres realitzades i que van representar una avenç per la ciutat.

Malgrat aquests aspectes positius, és mentalment i políticament sa recordar els punts més negatius d’aquells Jocs. Per una banda, la gran especulació i l’enderrocament una mica indiscriminat d’alguns edificis que, de ben segur, es podrien haver conservat d’alguna manera. D’altra banda, si bé l’intent d’espanyolització no va ser tan fort com s’esperava, tot i així va fer el seu forat.

L’episodi més trist i tràgic, però, va ser la denominada “Operación Garzón”. Un atac directe a l’independentisme de l’època i un dels episodis més greus de repressió política contra un moviment, en aquells anys, encara minoritari a Catalunya. Cal recordar les detencions i tortures d’independentistes,  la posterior presó per a molts, i tot això amb un silenci gairebé total de les institucions catalanes i dels mitjans de comunicació.

El 1986 l’ombra del franquisme encara planejava ostensiblement sobre la feble democràcia sorgida de la transició. Ara i avui, el 2016, no és la seva ombra, sinó la mateixa estàtua de Franco (encara que sense cap) muntat a cavall i la de la Victòria franquista, que s’exposen, sense cap mena de vergonya ni de pudor, al bell mig d’un dels carrers de Barcelona, davant del Born.

Calia situar aquestes estàtues al carrer? Calia fer-ho, estàtues i exposició, a l’edifici del Born? No hauria estat millor i molt més simbòlic situar una exposició d’aquesta mena a Montjuïc, a la presó Model o al Camp de la Bota?

Tot i així, el problema principal no radica en el fet de les estàtues, que evidentment es podrien haver estalviat, sinó en unes intencions, ja convertides en fets, molt més importants, transcendents i perverses, políticament parlant.

El 2005, després de molts esforços i sota el govern municipal del tripartit, es va tirar endavant la remodelació del Born per convertir-lo en un referent permanent de la memòria històrica nacional. I no una memòria qualsevol, sinó la que representava la Guerra de Successió i  el setge de Barcelona que va representar, el 1714,  la fi de l’Estat català.

La importància de la memòria històrica per a un país és cabdal, perquè un país sense història pròpia no és un país, és un apèndix. Catalunya està força orfe de memòria històrica, sobretot, de la que es remunta a segles obscurs com el XVI i el XVII, en què la censura i la Inquisició es van encarregar de manipular, tergiversar i ocultar la realitat catalana. I no es pot construir un Estat lliure amb una història segrestada.

Ara hi ha la voluntat d’acabar amb el Born tal com es va dissenyar. L’Ajuntament intenta empetitir el significat del Born entès com el punt zero de la reivindicació nacional catalana. I el que és pitjor encara, fa la sensació com si es volguessin enfrontar dues memòries, la del 1714 (nobles, burgesos, independència) amb la derivada de la guerra i la postguerra del 1936-1939 (esquerra, classes populars, lluita social). Una fal·làcia totalment absurda.

I mentre l’estàtua del dictador cavalca davant del Born i ens recorda la permanent ombra allargada del franquisme, el Parlament aprovarà dimecres una proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme i, d’aquesta manera, es pugin declara nuls judicis sumaríssims com els del mateix president Companys.

Cap govern de l’Estat espanyol, ni UCD, ni el PSOE, ni el PP. Ni centres, ni esquerres, ni dretes han fet absolutament res ni per demanar perdó, ni per reparar el mal causat, ni per fer justícia amb les víctimes d’una dictadura feixista.

Els Jocs del 92, l’estàtua de Franco i l’anul·lació dels judicis franquistes ens recorden, una vegada més, la importància de la memòria històrica com a element permanent de recerca de la justícia i la llibertat.

L'almirall Cristòfol Colom (Davantal de La clau de la nostra història)


La història, és, segurament, un dels camps on ha estat més fàcil practicar la manipulació i la tergiversació dels fets. Ja se sap que la història la fan sempre els vencedors i que és precisament la manipulació històrica l’arma més poderosa de què disposa el vencedor per eliminar definitivament el vençut.

Un país sense història pròpia no és un país, és un apèndix. Això ho saben molt bé els vencedors i, pel que fa als Països Catalans, ho saben molt bé la Castella d’abans i l’Espanya d’ara.

Els llibres d’història ens diuen que un almirall genovès anomenat Cristóbal Colón, va partir un dia del port de Palos en una expedició finançada amb les joies de la reina Isabel de Castilla i, finalment, va “descobrir” un nou continent: Amèrica; per a més glòria del regne de Castella i Lleó.

És aquesta la història?

¿O bé, com apunten les investigacions, En Cristòfor Colom vivia, entre viatge i viatge al Nou Món, a Barcelona, al barri de la Ribera, prop de Santa Maria del Mar, perquè és aquí on tenia la llar i, a més, la resta de la família?

En Colom va ser un genocida i esclavista?

¿O va lluitar amb totes les seves forces per evitar que els indis fossin esclavitzats i, fins i tot, perquè fossin tractats com a súbdits dels reis, amb els mateixos drets que els catalans?

Per què tant d’interès en emetre una Reial Cèdula com la del 21 de Setembre de 1556 que dictaminava: Se prohibe explícitamente la impresión de libros que traten de América sin licencia especial del Consejo del Reino; así mismo se ordena la recogida de los que ya circulen y se castiga duramente los libreros que los continuen vendiendo.

Som davant de la més gran falsificació d’un fet històric?

Avui, a La clau de la nostra història parlarem de l’almirall Joan Cristòfol Colom. 

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Els prejudicis lingüístics (4. Llengües "riques", llengües "pobres")


Llengües amb “molts parlants” (riques) i llengües amb “pocs parlants” (pobres).

Massa sovint, plantegem la riquesa comunicativa d’una llengua en funció del nombre de parlants que té... Ara bé, quina és la xifra que marca el límit d’una llengua rica o d’una llengua pobra?

Des d’aquest punt de vista, és clar, doncs, que els parlants del xinès mandarí es poden comunicar amb més gent que no pas els qui tenen com a llengua pròpia (pobres!) l’anglès.

Llengües “primitives” i llengües “de cultura”.... Llengües “pobres” i llengües “riques” en lèxic...Llengües “locals” i llengües “internacionals”...

Si ens diguessin de comparar la llengua catalana o castellana o francesa... amb la llengua que fan servir la tribu dels navajos als Estats Units o el Yidín, una llengua australiana, molts de nosaltres segurament estaríem totalment convençuts i afirmaríem sense cap mena de dubte que les primeres són llengües molt més riques que no pas la segona.

Veiem què passa, però, amb el nostre verb menjar si el relacionem amb la llengua dels navajos.
O amb la paraula soroll en Yidin
Es té tendència  a creure que hi ha llengües primitives que no són aptes per a expressar segons quines idees. És evident que qualsevol llengua és apta per emetre qualsevol judici, i si no disposa d’algun element, el crearà quan el necessiti.

Com que ni l’espanyol ni l’anglès disposaven de paraules per denominar l’àtom, van haver de recórrer, com el català i altres llengües,  al grec... Això vol dir que aquests idiomes són inútils per a la ciència?

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Els prejudicis lingüístics (3. Llengües aspres, llengües suaus)


"L'anglès és una llengua molt fàcil, no té ni accents!" 

"El castellà és molt més fàcil que el català, que té tantes excepcions!"

Per al parlant nadiu no hi ha llengües difícils... encara s’ha de demostrar que els nens xinesos o alemanys triguin més a parlar que els nens catalans, castellans o francesos.

Cal que ens fem iguals als altres i admetem que la “dificultat” o la “foscor” d’algunes llengües és només un fantasma, creat per l’omnipresència de la llengua que ens és “fàcil” i “clara”... que és la nostra.

Veiem-ne algun exemple... Quina llengua és més difícil, el chinook, idioma parlat per una tribu índia? O el català? 
Totes les llengües presenten un equilibri entre la complicació i la simplicitat dels seus components estructurals... Sempre, quan hi ha una llengua que sembla fàcil des d’un punt de vista, resulta complicada des d’un altre... I això té una relació intrínseca amb què la nostra visió particular sempre parteix de la nostra pròpia llengua, per a nosaltres, fàcil, clara, senzilla, etc. 

No té, doncs, cap sentit dir que les llengües són fàcils o difícils en termes absoluts. En una mateixa llengua, la presumpta facilitat d’algun aspecte implica la presumpta complexitat d’altres.

Sovint, també parlem  de llengües “suaus” i llengües “aspres”.  Diem que l'italià és molt "suau" que és "musical". En canvi, el rus o l'alemany són molt "aspres", llengües molt "dures" que ens fan mal a l'oïda.

Tot té un sentit... El que fem és convertir en punts de referència absolut aquells patrons fonètics, aquells patrons lingüístics que ens són familiars.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

COLOM i la vila reial de Pals (Viatja amb La clau de la nostra història)


Poques vegades es pot ser protagonista del descobriment d’alguna CLAU de la història de la nació catalana, trobar-ne els rastres amagats, descobrir els indrets o desvelar els secrets més ben guardats. 


LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA és un programa que s'emet per ETV LLOBREGAT. En una primera època, se'n van emetre 16 capítols entre els anys 2009 i 2010. El 5 de desembre de 2015, s'emet un nou capítol pilot, que seria el primer de la segona època d'una Clau de la nostra història renovada i amb un nou format. Des de llavors, s'ha emès, fins ara, 31 capítols, que podeu trobar a ETV a la carta.

Ara, engeguem un projecte ambiciós. L'objectiu és que periòdicament, si és possiible un cop al mes, el programa viatgi fins a un municipi de Catalunya per descobrir alguna de les claus poc conegudes de la nostra història. Cercarem i descobrirem fets, documents, pintures, edificis, restes arqueològiques, escenaris naturals i rutes per entendre alguns esdeveniments rellevants de la història catalana.

Iniciem aquest projecte el proper 20 de novembre. Viatjarem fins a Pals per descobrir el lloc des d'on, molt probablement, sortí en Joan Cristòfor Colom cap a la descoberta d’Amèrica, 

Viatja amb nosaltres, participa del programa i, sobretot, que no t’enganyin més dient que a Pals de l’Empordà no hi havia port.

divendres, 14 d’octubre del 2016

Els prejudicis lingüístics (2. Llengües fàcils, llengües difícils)


Hi ha molta gent que troba estranyes, rares, extravagants, difícils, complicades, pobres, dures, confuses, ridícules, enrevessades, vulgars...  aquelles llengües que no coneix...

I tot això és motivat simplement i precisament, per això, perquè no les coneix. Si aquesta gent pogués parlar o llegir a la perfecció en àrab, xinès, japonès, rus o kurd les trobarien d'allò més normals.

Ja veieu com la manca de coneixement i la pròpia ignorància poden portar al prejudici.

Els prejudicis, també en matèria de llengua, són gairebé tan antics com pot ser-ho el llenguatge humà.

Si fem un ràpid repàs històric... al S. XIII i XIV podem trobar el terme llengua vulgar per referir-se a les llengües romàniques i establir una diferència amb el llatí, la llengua de cultura per excel·lència.

És en aquests segles que Dante, el gran poeta, ens parla de la llengua “femenina” (llengua suau, llengua dolça) aquella que serveix, en contraposició a la “masculina” (llengua aspre, llengua dura),  per al tractament dels grans temes com l’amor, la justícia o l’amistat.

Si fem un salt en el temps i ens situem al S. XVIII, l’Enciclopèdia de Diderot i d’Alembert classifica les llengües segons siguin aptes per a l’oratòria o el teatre (el grec o el llatí) o per a instruir,  Il·luminar i convèncer (el francès).

El filòsof francès Rousseau classifica les llengües segons la zona on es parlen (al nord aspres, dures, cridaneres) al sud (suaus, eloqüents, vives).

Durant el segle XVI, Cristòfor Despuig, un "home del Renaixement", va escriure "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", una obra literària en què, Despuig, fa una perfecta diagnosi dels prejudicis lingüístics... Fent-ne una síntesi,ens diu que : 

El castellà no és superior al català, però els castellans estan intentant imposar-lo de manera agressiva, des del punt de vista lingüístic i cultural, manipulant la història per menysprear les gestes de la Corona d’Aragó i del català i enaltir-se ells. L’individu amb prejudicis lingüístics està inclinat a creure que el català només serveix per als usos elementals, quotidians i domèstics, mentre es resisteix a considerar-lo apte en els dominis de la tècnica, la ciència o l’ensenyament....

Lúcio mostra el seu astorament pel fet que se sent escandalitzat de veure com el castellà és abraçat per part dels principals senyors a Barcelona i altres poblacions de Catalunya i don Pedro li diu que a València encara més. Fàbio, per la seva part, es mostra pessimista respecte a aquest fet.
Segle XVI...!!

dijous, 13 d’octubre del 2016

Història de l'estelada (VÍDEO de La clau de la nostra història)

Ja podeu veure el darrer programa de
Emès per ETV llobregat el dimecres 12 d'octubre de 2016

Convidats:
Oriol Falguera, Fundació Reeixida
Víctor Cucurull, assessor històric del programa i director de la Fundació Societat i Cultura

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Els cinc programes més visionats de La clau de la nostra història (2015-2016)

LA CLAU DE LA NOSTRA HISTÒRIA va emetre durant la temporada passada, 2015-2016, un total de 27 capítols.

Tots aquests programes es poden veure a ETV a la carta. Els cinc més vistos fins ara han estat, de més a menys: 









Els prejudicis lingüístics (1. Tòpics, dites i frases fetes)

Els prejudicis són tan antics com ho és la humanitat...

Tots acostumem a afirmar que no en tenim, de prejudicis, cosa que sabem que no és certa.... qui més qui menys assumeix els seus particulars prejudicis com un fet normal i, de vegades, els confereix garantia de certesa.

Els prejudicis es reflecteixen sovint en els tòpics...
I també en les dites populars i en les frases fetes...
Què és, però, un prejudici?

Si anem a buscar als diccionaris, hi trobarem que defineixen aquesta paraula de diverses maneres. Particularment em quedo amb la que diu:

“Opinió o actitud no fonamentada i intolerant exterioritzada de manera emocional cap a altres persones, idees, grups, cultures, ètnies, etc., pel fet de ser percebuts com a diferents.”

D’aquesta manera podem dir que es un prejudici creure que els homes condueixen més bé que les dones... i això ens porta a menysprear les dones, si més no com a conductores.

És un prejudici creure que els estrangers de l'est d'Europa són mafiosos, la qual cosa porta a malfiar-se dels estrangers...

O malauradament i de manera molt més recent, que els musulmans són terroristes i això ens porta a veure tots els musulmans com a sospitosos de no sabem ben bé què.

La meva exposició, però, la vull centrar en uns tipus molt determinat de prejudicis, els prejudicis pel que fa a les llengües, els anomenats prejudicis lingüístics.