En aquest
sentit, Michel Foucault va analitzar precisament un dels capítols de El
Quijote.
En aquesta obra, Miguel de
Cervantes es presenta com un narrador ficcionalitzat que conta una història que
no ha estat inventada per ell, sinó per l’àrab Cide Hamete Berengueli, primer
autor de l’obra i que apareix per primera vegada en el capítol nou. A través
d’aquest recurs, l’autor intenta no només acostar-se a les diferents visions
del futur lector, sinó oferir més verosimilitud i objectivitat a la novel·la.
És en certa maneta similar als heterònims que va fer servir l’escriptor
Portugés Fernando Pessoa. Una gran creació estètica que no té res a veure amb
els pseudònims, ja que els heterònims són identitats, personalitats poètiques
que esdevenen reals a través de les seves manifestacions artístiques.
És possible, com
sostenen alguns teòrics, que Cervantes sigui el primer exemple que l’autor és
una funció que abraça la seva pròpia mort. Immediatament després del pròleg,
Cervantes desapareix i els diversos autors són personatges, cadascun d’ells amb
la seva pròpia història i les seves fonts. Segons Foucault, en no existir, (i
aquí enllaça amb el pensament de Menard-Borges) l’autor esborra, elimina, la
seva pròpia existència del llibre.
L’anàlisi de Foucault em sembla una mica
dràstica i radical. Però, si bé és evident que l’autor no és altre que
Cervantes, també ho és que és un Cervantes ric en matisos i en veus narratives.
Un Cervantes que es riu de la crítica, de la tradició literària, fins i tot de
l’autoria (potser també del cànon?). Estableix, penso, un joc de complicitats
amb el futur lector.
L’autor, malgrat tot, penso que és viu.
Segurament ha sofert una transformació i ha viscut una evolució, però,
afortunadament, al cap i a la fi, viu. I
amb aquest “nou” autor queda al descobert, perquè sempre ha existit i sempre ha
estat present, la figura del lector. D’aquesta
comunió entre emissor i receptor, i de la multiplicitat d’intencions i
interpretacions que se’n poden derivar, en pot sorgir un millor aprofitament i
assumpció de tot allò que conforma el fet literari.
Aquesta comunió entre autor i lector la
definiríem amb el concepte d’interactivitat;
un concepte estretament lligat a l’estètica de la recepció, per a la
qual el paper central de la literatura resideix en el lector i en l’acte de
llegir. Més encara, interpreta aquesta interactivitat com un eix central del
fet literari. Com diu Jaime Alejandro
Rodríguez, referint-se a aquest concepte en relació a l’estètica de la recepció:
“El texto se entiende así como el depósito de claves que se
le ofrecen al lector para su juego interpretativo.”
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada