dimecres, 28 de febrer del 2018

Tabàrnia, la immersió lingüística i Paco Candel o... si ets aquí, ets català...




Hi ha dues notícies que m’han fet recordar Paco Candel i d’un llibre que sempre l’acompanyarà: Els altres catalans. La primera, els atacs (de nou) contra la llengua i la immersió lingüística. L’altre l’intent volgut i premeditat de dividir la societat catalana amb l’invent de Tabàrnia i que molt bé ha explicat  Joan Ramon Resina en un article que us recomano llegiu titulat: Tabàrnia. 

Els altres catalans va publicar-se el 1964 i va causar un gran impacte. L’obra, un estudi sociològic, ens feia veure la realitat quotidiana d’una immigració que arribava a Catalunya procedent de les zones econòmicament més pobres de l’Estat espanyol. La majoria es van instal·lar en barris suburbials i vivien completament aïllats de la població catalana. Poc a poc van anar esdevenint persones que no són d’aquí, ni se’ls considera, ni se’n consideren, però el problema és que ja no són, tampoc, d’allà. Vivien una situació ambigua, d’indefinició; vivien desconnectats de la comunitat catalana i, per tant, desconnectats de la llengua, de les tradicions, de la cultura... Vivien, també, molts d’ells, en situacions de marginalitat econòmica i social.

L’autor de Els altres catalans prenia partit per la integració d’aquesta massa social vinguda d’altres terres de la península. Per a ell només hi havia una solució possible: la convivència i l’acceptació mútua. La comunitat catalana havia d’acceptar els nouvinguts com a integrants en ple dret d’igualtat. Els nouvinguts havien d’integrar-se plenament en la societat catalana, i no només en l’aspecte econòmic, sinó també en el cultural, social i polític. Malgrat que l’autor personalment no considerava ni important ni transcendental el tema de la llengua, si que va expressar rotundament la seva opinió en frases com que “els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la.” Demanava respecte mutu i afegia que “les dues realitats estaven condemnades a entendre’s”.

El llibre va esdevenir un autèntic manual per a tots aquells que ens preocupàvem per la cohesió de la societat catalana. En el seu moment, potser, no vam acabar de fer del tot bé els deures, forçats també per la situació sociopolítica que es vivia en aquell època. Els continguts de fons del llibre, malgrat que les situacions i els personatges han canviat, crec que encara poden ser aplicables al moment actual que ens toca viure. ¿Serem capaços de bastir una futura societat catalana cohesionada i socialment i nacional més justa? ¿Seran capaços els “vells i nous altres catalans” d’entendre que han de col·laborar plenament en la construcció d’aquesta societat sense combatre-la o desfigurar-la?

Avui, en Paco Candel, ja no hi és. Malgrat la seva obra periodística i narrativa posterior (més de 50 llibres) sempre serà l’autor de Els altres catalans. Va morir als 82 anys en un país al qual el van obligar a emigrar i que ell va acabar fent seu. Als inventors de Tabàrnia i als que es creuen aquest invent grotesc, els recomano només una frase de Candel, rotunda i clara:

“Si ets aquí, ets català;
excepte que et fiquis al cap que no et dóna la gana de ser-ho.”

dimarts, 27 de febrer del 2018

El català no ve del llatí (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)



Qualsevol persona que hagi estudiat mínimament el català o el castellà, sap que aquestes llengües, conjuntament amb moltes altres, són les denominades llengües romàniques que, històricament deriven de l’anomenat llatí vulgar, entès com el llatí que parlaven les classes populars als territoris dominats per Roma. El llatí seria, doncs, la llengua mare de totes les llengües romàniques. 

Però... i si ara poguéssim demostrar que el llatí vulgar no va existir mai? Aquesta és la tesi, sense dubte revolucionària, que defensa la nostra convidada d’avui, Carme Jiménez Huertas, Llicenciada en Filologia Catalana i especialitzada en Lingüística Catalana, Tecnologies de la Llengua, Ciència Cognitiva y Llenguatge. Autora de diversos llibres dels quals destacarem No venimos del latín i Codificació informàtica del signari ibèric nord-occidental

Segons els estudis fets per Carme Jiménez, el llatí vulgar no va existir mai. Una dada: L’imperi romà, en diferents etapes, va incloure més de 67 països amb un total de 270 comunitats ètniques amb els respectius idiomes i dialectes. Els palestins van romandre sobre domini romà més de 800 anys. Els egipcis i els grecs més de 400. En la majoria de casos el llatí no es va imposar.

El parentiu, doncs, entre les diferents llengües romàniques només es pot explicar si és anterior a la romanització. La llengua mare, doncs, no seria en cap cas el llatí. 

El català es considera una llengua flexiva, és a dir que construeix paraules a partir d’una arrel a la qual s’afegeixen partícules que no aporten informació semàntica o sigui que no aporten significat. Això no sembla del tot exacte  si veiem alguns exemples:

El sufix ER afegit a la paraula SAL li confereix un nou significat el de SALER, un instrument. El mateix sufix ER afegit a la paraula JARDÍ ens dóna JARDINER, amb un significat totalment diferent.

Veiem, doncs, que una partícula aporta un nou significat a la paraula. Aquesta no és una característica de les llengües flexibles, sinó de les aglutinants com, per exemple el turc o el swahili.

Carme Jiménez conclou que les llengües romàniques comparteixen una tipologia lingüística que ens remet a una llengua mare comú, de caràcter aglutinant, derivarien d’una llengua mare que es parlava a Europa molt abans de la romanització. El llatí seria únicament una llengua més.

dilluns, 26 de febrer del 2018

Eleccions 17 de març. Les organitzacions les fan les persones.



El 17 de març tindran lloc les eleccions als Secretariat Nacional de l’ANC. Dins dels àmbits propis, i també en els pròxims a l’ANC, ja es comencen a entreveure moviments diversos, destinats a encarar aquestes eleccions d’acord amb l’objectiu o objectius de cadascun dels interessats. No és endebades que l’Assemblea s’ha convertit al llarg d’aquests anys en una organització molt important, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència. 

Gairebé sempre, però sobretot, a partir de eleccions del 2014, sempre hi ha hagut tres perfils bàsics de candidats que es presenten a les eleccions de l’Assemblea. 

En primer lloc, el perfil majoritari és el de la persona que vol contribuir, amb la seva feina i dedicació, a fer de l’Assemblea una eina encara millor per aconseguir els objectius de la independència.

En segon lloc, hi ha la “persona de partit”, que ningú dubte que no tingui també com a objectiu la independència, però que creu que la millor manera d’aconseguir-la és seguir les directrius del seu partit i, malgrat dedicar també hores de feina a l’organització, tindrà sempre la intenció d’influir en les actuacions i decisions que pugui prendre l’ANC, sempre, seguint la línia marcada pel seu partit polític.  

I en tercer lloc, segurament més minoritari i moltes vegades complementari de l’anterior, trobarem la persona que vol fer servir l’Assemblea com un trampolí per al seus veritables objectius, que no són altres que el de fer la seva pròpia carrera política.   

La premsa ja ha començat a fer-se ressò dels diferents moviment de persones que es postulen per ser en el proper Secretariat Nacional i, fins i tot, per optar a la presidència de l’organització. 

Quan algú manifesta que l’única manera d’assolir l’objectiu de constituir una República és mitjançant una negociació -bilateral o multilateral- o disposant de la força suficient per fer-la efectiva. I demana una agenda realista que superi el pensament màgic, els terminis forçats i les proclames hiperventilades [...] proposant objectius concrets assolibles a curt i a mitjà termini en funció de les eines i les capacitats reals... Em recorden fil per randa les propostes d’algun dels partits polítics independentistes.

Quan algú altre diu que cal recuperar la funció principal de l’entitat, que és eixamplar la base sobiranista... falta totalment a la veritat, perquè, o bé no s’ha llegit la Declaració Fundacional de l’ANC i els diversos fulls de ruta aprovats des del 2012, o bé no ha entès res de res. 

Qual algú diu que és molt important recuperar la transversalitat, que l’ANC no ha estat capaç de mantenir-la [...] que ha donat oxigen a arguments d’algunes forces polítiques... que algun comunicat i alguna consulta interna han coincidit en el temps i amb els arguments de Junts per Catalunya... torna a faltar a la veritat i el plomall se li comença a veure des de tots els angles i per tot arreu.

Quan algú vol desacreditar el treball fet per l’Assemblea en el darrer any, diu mitges mentides com que els CDR, ADIC (!) o Súmate, en alguns moments han pres la iniciativa mobilitzadora i han tingut més influència que no pas l’ANC.

I també ho fa en certa manera el que manifesta que cal ser molt crític amb la línia actual de l’ANC ja que la està massa supeditada als interessos dels partits.

Dins de l’ANC conviuen, bàsicament i des de fa molt de  temps, dues “ànimes”. L’una, pensa que l’Assemblea ha de dedicar-se únicament a eixamplar la base social favorable a la independència i a mobilitzar la gent quan toqui i quan diguin. L’altre, que fins ara, i malgrat tot, ha pogut anar marcant la línia d’actuació de l’Assemblea, creu que la majoria social i la mobilització són imprescindibles, però que, per damunt de tot, l’ANC és una organització política, que va néixer per fer política i amb un objectiu molt clar: la independència. Un exemple de la primera ànima el podem trobar en les declaracions d’una altra “presidenciable”: ‘L’ANC hauria de recuperar l’esperit inicial, amb un vessant social i allunyar-se més de la política. Ha de ser un espai de diàleg. Que també falta a la veritat, posa en evidència la pròpia ignorància dels documents fundacionals de l’Assemblea i intenta reduir l’ANC a un espai molt còmode per als diferents partits polítics.  

Tots els membres de l’ANC amb dret a vot hem de tenir molt clar el proper 17 de març la gran importància que tindrà el nostre vot. Les organitzacions, i l’ANC no n’és una excepció, les formen, les constitueixen i les fan realitat, les persones. Més enllà de fulls de ruta, d’Estatuts i Reglaments, l’ANC serà més útil, més eficient, més influent, més decisiva, més transversal, més independent, segons les persones que formin el seu Secretariat Nacional i segons qui siguin les que ocupin els càrrecs de més responsabilitat.

Crec que,a hores d'ara, tots els associats tenim molt clar que perquè l'ANC sigui l'eina que ha de ser no pot patir interferències partidistes de cap mena. A hores d'ara, crec que la gran majoria dels associats tenim molt clar que l’ANC va néixer per fer política i per aconseguir la independència, que és una actor polític de primer ordre i que, per tant, ha d'intervenir en política. Alguns ho obliden sovint i altres desitjarien que no ho fes mai.

L’Assemblea sempre ha molestat quan ha fet política. De vegades a uns, de vegades a uns altres, de vegades a tots. Ha estat un actor polític que ha estat decisiu en el desenvolupament del procés d’independència. Sempre hem intervingut en la política catalana; de vegades fent de mitjancers, de vegades negociant, de vegades empenyent, de vegades pressionant.

Els partits, si poguessin, preferirien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. I, si això no ho aconsegueixen, intenten neutralitzar-la, relegant-la a un paper secundari que no seria altre que d’augmentar la majoria social i fer 11 de setembre. 

El que hagi de ser l’ANC durant els propers dos anys ho definirem els membres de ple dret que el 17 de març votarem els nostres representants al Secretariat Nacional. Caldrà fer-ho amb consciència i responsabilitat. De vegades, quan no coneixes els candidats, pot semblar complicat, però, no ho és tant...

Escolliu persones que conegueu, no perquè siguin més o menys mediàtiques, ni tan sols perquè els seus currículums siguin molt brillants. Tots coneixem la gent que ha fet i fa feina arreu del país, a les territorials de cada poble o barri. La gent que no té carnet de partit. La gent que, malgrat votar uns o altres, té molt clar que l’interès del país està per damunt dels partidismes. Si no els coneixeu personalment, són fàcils d’identificar. Només heu de fer un cop d’ull al seu historial, a la seva història més recent, a què ha fet i què ha deixat de fer i segur que ho tindreu molt clar.   

Les organitzacions les formen, les constitueixen i les fan realitat, les persones.

VÍDEO: Coneguem el Congrés Participatiu Catalunya i Futur (Primer programa de Catalunya segle XXI)

El nou programa d'ETV Llobregat
http://etv.xiptv.cat/catalunya-segle-xxi/capitol/cap-1-coneguem-el-congres-catalunya-i-futur

Primer programa CONEGUEM EL CONGRÉS PARTICIPATIU CATALUNYA I FUTUR
Emès el diumenge 25 de febrer de 2018

Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López, Adrià Reyes

Convidats:

Pere Pugès, vicepresident 5è del Consell Directiu del Congrés, responsable del Comitè organitzador i dinamitzador de l’Àrea "L’Estat, una eina al servei de les persones"

Guillem López, membre del Comitè Científic. Dinamitzador de l’Àrea "Governança"

Sandra Tous, graduada en Dret i advocada.