divendres, 9 de febrer del 2018

L'adulteri a la literatura (1. Introducció)



El tema de l’adulteri femení es repeteix constantment a través dels segles d’història de la literatura. L’adulteri masculí es troba en un altre nivell, ja que, no només és disculpat, tolerat, acceptat, sinó que fins i tot és vist amb bons ulls.
El tema literari de l’adulteri femení reuneix diferents facetes que es complementen: el motiu que dóna lloc a l’adulteri; el desenllaç final que pot acabar o no en tragèdia; el comportament individual i la relació amor-odi que mantenen els components del triangle conflictiu de la dona casada entre dos homes; la idiosincràsia de cada un dels personatges i tot un seguit de components literaris que ajuden a complementar i desenvolupar la trama novel·lesca.
“La dona propietat de l’home”. Aquesta sentència, aquesta manera de veure i entendre la societat i les relacions humanes justifica, a més, la possessió i el domini masculí sobre la dona. Nietzsche semblava reafirmar aquesta posicionament cultural i social quan, de manera concisa, però també amarada d’una brutalitat enorme en el seu contingut, deia que: “L’home ha de considerar la dona com a propietat, com un bé que és necessari posar sota clau, un ésser fet per la domesticitat i que només tendeix cap a la seva perfecció en aquesta situació subalterna.”
El desig triangular, segons R. Girard apareix com a base de l’estructura d’algunes de les novel·les més importants de la literatura universal.[1] Cal mencionar també la gran presència del desig triangular en el camp de la psicoanàlisi, ja que complexos com el d’Edip o d’Electra són situacions conflictives provocades pel desig triangular.
Intentaré fer un repàs, no exhaustiu, evidentment, a algunes de les obres literàries que han utilitzat el motiu del desig triangular, el tema de l’adulteri, per desenvolupar la seva obra creativa. He volgut deixar de banda les principals obres, o si més no les més conegudes, en què ha aparegut el tema adulterí, el tema de les relacions il·lícites com a eix central de la seva trama. Així, no tractaré obres tan importants com La Divina Comèdia, de Dant; La Fiammeta i El Decameró, de Boccaccio; La lletra escarlata, de Nathaniel Hawthorne; Madame Bovary,de Gustave Flaubert; Thèrése Raquin, d’Émile Zola; Anna Karenina,de Tolstoi; El primo Basilio, de José M. Eça de Queirós, o  La Regenta de Leopoldo Alas, Clarín.
Descartades, doncs, aquestes obres tan conegudes i importants, la recerca es feia aparentment més difícil. No obstant això, he pogut comprovar que el tema sembla incapaç d’exhaurir-se, ja que la seva presència dins de la literatura universal és constant, amb una repetició que sembla reproduir-se periòdicament a través dels segles. He intentat, en algun cas, establir una relació intertextual que, en alguna de les obres, sembla força evident.

[1][1] Girard, R. Mentira romántica y verdad novelesca. Anagrama. Barcelona, 1961.



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada