A la Catalunya
medieval, un 1,5% de la població professava la llei mosaica, la llei de Moisès,
la de l’antic poble d’Israel. El segle XIV va ser el del moment de màxim
esplendor, quan els jueus van arribar a ser uns 12.000 a Catalunya i 30.000 al
conjunt de la Confederació Catalanoaragonesa. A Barcelona, hi residia la
comunitat més nombrosa, unes 5.000 persones. Després de tot un seguit d’atacs i
massacres de finals del segle XIV i de l’onada de conversions al cristianisme,
la població decau fins a ser 2.000 persones el 1419 i uns 1.550 en el moment de
l’expulsió ordenada pels Reis Catòlics, el 1492.
Si bé se
suposa que alguns jueus ja s’havien instal·lat a les nostres terres fins i tot
abans que sorgissin les primeres comunitats cristianes, les primeres dades
concretes daten dels segles XI i XII, en què es confirma que a les principals
ciutats i viles del país ja hi havia carrers habitats per jueus.
Els calls
jueus s’organitzaven
com una ciutat dins la ciutat. Depenien directament del rei o del seu
representant i les autoritats municipals no hi tenien jurisdicció.
L’organització interna del call corresponia als mateixos jueus, mitjançant una
forma d’autogovern confirmada per privilegis reials. La comunitat jueva vivia
segons el calendari hebreu de cicles lunars, observava el sabat (dissabte) i
celebrava les festivitats establertes.
La
convivència entre jueus i cristians es va anar estroncant amb el temps i per
diverses circumstàncies adverses. Tot es va iniciar amb el Concili del Laterà IV, de l’any 1215, que va dictar disposicions contra els jueus... Entre
altres, l’obligació de portar un senyal damunt la roba o també l’obligació de
tancar els calls jueus per separar-los físicament de les comunitats cristianes.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada